El sol es va amagar avall de la muntanya i tot el dia els nuvols es van divertir a costa dels nostres patiments pels carrers de la ciutat. El vent fred envermellia la teva careta i tancaves a mitges els ullets brillants per a esbrinar el cami entre la gent, mentres les gotes gruixudes de la pluja regalimaven per el teu abric negre i mullaven les tevas botes de cercadora de tresors. Al final de tot, quan la llum esmicolada no es decidia a desenganxar-se dels edificis vells, de les voreres tristes i els arbres desmel.lenats, vam dir-li adeu al dia,
et vas anar, lleugera, riallera i esvelta com canya batuda pels esbufecs que venien des.de la mar i vas enfilar, resolta, cap al nord.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Apura, que la entropia aumenta